El pebrot, o millor seria dir els pebrots, pertanyen a un gènere de plantes d’origen americà, Capsicum, que van arribar a Europa després del Descobriment i es van estendre per la resta del món. El nombre d’espècies i de varietats de pebrots és enorme: n’hi ha de totes les grandàries, verds, vermells, grocs, taronges, blancs, negres, picants i dolços, per a menjar crus, per a cuinar, per a fer-ne condiment, per a assecar…
PER A CULTIVAR PEBROTS, EL primer que cal tenir en compte és que no aguanten les gelades, com la majoria de les hortalisses de l’hort d’estiu. Per tant, si es compren en plantes petites, a punt per a plantar, es podran posar a terra quan hagi passat la temporada de gelades, al voltant de maig en la major part de la Península. Si es disposa d’un hivernacle es pot avançar una mica.
Els planters, en canvi, es poden començar a partir de gener o de febrer, sempre en hivernacle o en un lloc de la casa on estiguin protegits del fred, però on no els falti llum. A cada alvèol de la safata s’han de sembrar diverses llavors, però caldrà una aclarida quan sorgeixin les primeres fulles veritables, deixant una sola planta per alvèol.
- Substrat: Els pebrots prefereixen un substrat solt i ric en matèria orgànica. Amb un aportament de compost (o fems) previ a la plantació s’aconsegueix un adobat suficient i una millora de la textura del terreny.
- Reg: El cultiu s’ha de regar amb regularitat perquè no li falti aigua, especialment en la fase de producció.
- Marc de plantació: Pot canviar segons la varietat, però el més habitual són uns 50 centímetres entre plantes i uns 60 entre línies.
- Posar tutors: Cal posar tutors a les plantes per a evitar que es trenquin pel pes dels fruits o pel vent. En les varietats de port més elevat és comú seleccionar unes quantes branques principals que pujaran pel tutor, i eliminar les branques laterals. Amb les de mata baixa pot ser suficient una simple canya per a lligar la planta (com la de la foto de l’esquerra) perquè no la venci el vent.
- Collita: L’època de recol·lecció dependrà de la varietat i del clima de la zona. Els primers fruits comencen a veure’s entre juny i juliol, i la temporada s’estén fins a l’arribada de les primeres gelades de la tardor. Si es recol·lecten els pebrots en verd, s’aconseguirà que apareguin noves flors i la producció augmentarà sensiblement; si s’espera que madurin a la planta s’obtindran força menys fruits. El més ideal és collir-los tan bon punt estiguin vermells perquè no es facin malbé a la planta. Per a recol·lectar els pebrots només cal trencar el peduncle (la tija que uneix el fruit a la planta) per la base, i se separarà sense esquinçar-se. Si costa una mica, es poden utilitzar unes tisores per a no danyar les branques.
“UNS PICAN E OUTROS NON”
El picant dels pebrots i dels bitxos (tots del gènere Capsicum) és conseqüència d’un compost químic anomenat capsaïcina. És fàcil escollir varietats dolces i varietats picants sense por a l’error. No obstant això, si es volen plantar pebrots dolços i picants a l’hort, caldrà deixar un espai entre les diferents varietats. En el pebrot, la pol·linització encreuada no és tan comuna com en d’altres plantes, però pot passar que uns pebrots dolços acabin picant si estan plantats molt a prop d’uns bitxos picants. Alguns pebrots, com els de Padrón, produeixen fruits picants i altres dolços, una característica genètica pròpia que respon a factors ambientals com ara el reg, el sòl, l’exposició….
VARIETATS RECOMANADES PER A L’HORT URBÀ
ITALIÀ: Aquest pebrot dolç és un dels més coneguts. És molt productiu i normalment es recol·lecta en verd.
CALIFÒRNIA: És similar al pebrot Lamuyo, però de menor grandària. Hi ha cultivars vermelles, taronjades i grogues.
GERNIKA: Aquest valorat pebrot de poca grandària s’acostuma a collir en verd i s’utilitza principalment per a fregir. També es pot recol·lectar en vermell i deixar-lo assecar. Igual que els pebrots de Padrón, alguns poden ser picants
BLANCS: Són el resultat de l’encreuament de diferents varietats, i n’hi ha de diverses grandàries
LAMUYO: Són pebrots molt grossos, carnosos i costellats.Donen molt bon resultat madurs
—vermells o grocs— i verds.
PIQUILLO: Són un altre clàssic de la gastronomia espanyola.
Es cullen vermells i són ideals per a menjar a la brasa o farcits.
BITXO BASC:Els anomenats piparras són uns bitxos poc o gens picants que es cullen en verd. Es poden menjarcrus acompanyant plats de cullera, fregits o confitats en vinagre.
PADRÓN: Varietat molt popular. Es recol·lecten de juny a octubre, i es consumeixen fregits.
